Va arribar en aquell país un temps després que el seu marit, que havia marxat abans per començar a treballar, tramitar tots els papers i buscar un lloc per viure.
Mirava per la finestra i veia un carrer estrany, en una ciutat estranya, en un país estrany on parlaven una llengua que no entenia i on no coneixia ningú.
El seu marit era tot el dia fora -havia de treballar moltes hores per tirar endavant la feina que se li havia encomanat- i des del primer dia es va haver d’espavilar tota sola. Això sí, s’havia comprat un mòbil, just quan els mòbils començaven a formar part de la vida quotidiana, perquè d’aquesta manera, en tot moment, només la separava del seu marit una trucada de telèfon.
Té ben present quan al supermercat feia esforços per desxifrar aquell codi de signes i assegurar-se si realment allò que tenia a les mans era el producte que volia, mentre la petita ploriquejava al cotxet i remenava tot allò que estava al seu abast, i la gran mirava al seu voltant esporuguida.
Recorda també com se sentia al parc, quan veia les altres mares conversar relaxadament mentre els nens jugaven als gronxadors. Ella volia acostar-se, parlar amb elles, però no podia. No coneixia les paraules que feien servir. Al final va acabar fent-se amb altres dones que parlaven la seva mateixa llengua No eren de la seva terra, tenien formes de pensar i costums molt diferents, però almenys s’hi podia entendre. De tota manera, des de fora la gent d’aquell país les devia veure totes iguals.
De tant en tant, anava a comprar a una botiga on venien productes del seu país. Necessitava sentir al paladar aquells sabors coneguts, que despertaven sensacions i records que la transportaven a casa seva. No és que el menjar que trobava al nou país no fos bo, però aquell era el seu.
Va aprendre a dir en la llengua del nou país “Perdona, encara no parlo la teva llengua”, i la resposta que obtenia tot sovint, amb un to sec i inquisidor, era “Quant de temps fa que estàs aquí?”. Quan ella, de la manera que podia, feia entendre que només portava uns mesos, semblava que era només llavors que el seu interlocutor mostrava un bri d’amabilitat i li concedia el dret de parlar en una altra llengua.
Recorda algunes vegades, però en especial un malentès en uns grans magatzems, que sense saber-ho va trencat els codis de funcionament social no escrits del país on havia anat a parar. Ella va actuar seguint el sentit comú, la seva lògica, però resulta que aquella no era la lògica de la gent que tenia al seu voltant. Més endavant va aprendre, que el sentit comú en el fons no és tan comú com pot semblar.
Però no tot van ser experiències difícils. Va trobar molta gent que li va parar la mà i persones anònimes que la van ajudar quan ho necessitava, i a qui se sent profundament agraïda. Gent que li va obrir les portes de casa seva. Gent a qui no li importava quina llengua parlava o d´on era. També, amb el temps, va aprendre a apreciar allò de bo que li havia donat el nou país.
Aquestes vivències les podria haver escrit qualsevol dona que ha deixat la seva terra per seguir les passes del seu marit en un nou país. Però, en aquest cas, són un recull d’experiències recents d’un any de la meva vida en un país d’Europa no massa lluny del nostre.
Text: Laura Vidal
Dedicat a les dones magribines amb qui comparteixo les tardes al Col.lectiu Suma.
