Aquest matí hem pujat de molt bon humor cap a l’escola, malgrat que anàvem amb el temps just, com cada dia.
Totes tres, les meves dues filles i jo, caminàvem a pas lleuger, però ens sentíem relaxades. El fet de ser divendres i que avui a l’escola celebraven la diada de l’art, i no hi havia classe formal, penso que hi tenia molt a veure. A més, hi havia un cel d’un blau intens amb una lluminositat esplèndida, que feia molt agradable la fresqueta de principi de tardor.
Tenim uns vint minuts a pas lleuger des de casa cap a l’escola, per una avinguda amb voreres amples, enjardinada i no gaire transitada, que fa molt agradable el camí.
Anàvem carregades amb bosses, amb tot de material per fer els treballs del dia, i una bata verda de la meva filla petita. Pel camí la bata ha deixat de ser una bata i ha esdevingut la capa d’un superheroi. Després ha passat a ser la pilota en un partir de basquet. Més endavant, la corretja d'un gos i les regnes d’un cavall.
Les veia felices, a les meves filles, i jo també m´hi sentia. Per uns moments el temps ha restat immòbil i he tingut la consciència del “aquí i ara”, d’estar vivint un moment màgic i irrepetible.
Quan hem arribat a l’escola la cara de pànic de la meva filla petita m´ha fet saber que havíem perdut la bata.
Tant se val! La màgia dels moments viscuts bé val una bata perduda.
