En un país estrany


Va arribar en aquell país un temps després que el seu marit, que havia marxat abans per començar a treballar, tramitar tots els papers i buscar un lloc per viure.
Ell la va venir a buscar a principis d’estiu, i de la nit al dia es va trobar en una casa estranya, envoltada de maletes mig obertes i caixes de cartró plenes de tot el que havia portat el camió de la mudança, amb una nena de sis mesos que no parava mai quieta i una altra filla de dos anys que des que el seu pare havia marxat a l’estranger portava enganxada tot el dia a les cames. Des de la mentalitat d’una nena de dos anys, aquesta devia ser l’estratègia més eficaç per assegurar-se que no desaparegués la mare també!
Mirava per la finestra i veia un carrer estrany, en una ciutat estranya, en un país estrany on parlaven una llengua que no entenia i on no coneixia ningú.
El seu marit era tot el dia fora -havia de treballar moltes hores per tirar endavant la feina que se li havia encomanat- i des del primer dia es va haver d’espavilar tota sola. Això sí, s’havia comprat un mòbil, just quan els mòbils començaven a formar part de la vida quotidiana, perquè d’aquesta manera, en tot moment, només la separava del seu marit una trucada de telèfon.
Té ben present quan al supermercat feia esforços per desxifrar aquell codi de signes i assegurar-se si realment allò que tenia a les mans era el producte que volia, mentre la petita ploriquejava al cotxet i remenava tot allò que estava al seu abast, i la gran mirava al seu voltant esporuguida.
Recorda també com se sentia al parc, quan veia les altres mares conversar relaxadament mentre els nens jugaven als gronxadors. Ella volia acostar-se, parlar amb elles, però no podia. No coneixia les paraules que feien servir. Al final va acabar fent-se amb altres dones que parlaven la seva mateixa llengua No eren de la seva terra, tenien formes de pensar i costums molt diferents, però almenys s’hi podia entendre. De tota manera, des de fora la gent d’aquell país les devia veure totes iguals.
De tant en tant, anava a comprar a una botiga on venien productes del seu país. Necessitava sentir al paladar aquells sabors coneguts, que despertaven sensacions i records que la transportaven a casa seva. No és que el menjar que trobava al nou país no fos bo, però aquell era el seu.
Va aprendre a dir en la llengua del nou país “Perdona, encara no parlo la teva llengua”, i la resposta que obtenia tot sovint, amb un to sec i inquisidor, era “Quant de temps fa que estàs aquí?”. Quan ella, de la manera que podia, feia entendre que només portava uns mesos, semblava que era només llavors que el seu interlocutor mostrava un bri d’amabilitat i li concedia el dret de parlar en una altra llengua.
Recorda algunes vegades, però en especial un malentès en uns grans magatzems, que sense saber-ho va trencat els codis de funcionament social no escrits del país on havia anat a parar. Ella va actuar seguint el sentit comú, la seva lògica, però resulta que aquella no era la lògica de la gent que tenia al seu voltant. Més endavant va aprendre, que el sentit comú en el fons no és tan comú com pot semblar.
Però no tot van ser experiències difícils. Va trobar molta gent que li va parar la mà i persones anònimes que la van ajudar quan ho necessitava, i a qui se sent profundament agraïda. Gent que li va obrir les portes de casa seva. Gent a qui no li importava quina llengua parlava o d´on era. També, amb el temps, va aprendre a apreciar allò de bo que li havia donat el nou país.
Aquestes vivències les podria haver escrit qualsevol dona que ha deixat la seva terra per seguir les passes del seu marit en un nou país. Però, en aquest cas, són un recull d’experiències recents d’un any de la meva vida en un país d’Europa no massa lluny del nostre.
Text: Laura Vidal
Dedicat a les dones magribines amb qui comparteixo les tardes al Col.lectiu Suma.

Dilluns de Pasqua

Ahir van fer a casa nostra cinc "mones" en un matí, i després ens les vam anar a menjar tota la família a casa els avis. Va ser un dia molt dolç, en tots els sentits!


Frase del dia. Si ho veus tot negre...

Ahir vaig escoltar per la ràdio aquesta frase. Desconec l’autor , però la vaig trobar molt encertada.


"Si ho veus tot negre, gira't i encara el sol, que les ombres quedaren enrere"

SandFantasy

Efectes visuals amb música. Molt relaxant!

"Let's get together"



"Love 2008"


Més vídeos a www.SandFantasy.com

Any 2008

He tingut aquest bloc completament abandonat durant més de dos mesos. Amb el nou any i menys pressió a la feina tinc la intenció d'anar-lo actualitzant més sovint.

Encara que sigui un tòpic, vull posar per escrit els meus propòsits pel nou any, l'inici del qual coincideix amb el meu aniversari:
  • viure el "aquí i ara"
  • i escoltar el meu cos.
No se si pequen per simples o són, pel contrari, massa ambiciosos, però el que tinc clar és que si no hi ha intenció i propòsit no es produeix cap canvi.

Recupero la cita que ja vaig publicar fa temps:
"Si no vius conscientment el consistent, acabaràs vivint inconscientment l'inconsistent" Desconec l'autor

Cavalcada de Reis'07




La nit i la matinada de Reis són, per a mi, els millors moments de totes les Festes de Nadal. No té importància si tinc un regall, o no; per a mi, el regal és veure la il•lusió i la màgia en la mirada dels nens, i no tan nens.

Aquest és el segon any que he anat seguint tot el recorregut de la cavalcada de Reis. Sempre havia estat una espectadora, però des que les meves filles participen en una de les carrosses segueixo el seu recorregut per tots els barris de Sant Boi.

He d'admetre que la perspectiva és completament diferent, i em desperta sentiments i emocions intensos. M’emociona la imatge dels petits, embadalits, alçats sobre les espatlles dels pares, i la dels més grandets, atabalats, arreplegant caramels. Em fan gràcia els avis, els pares, els oncles i les tietes, que se senten transportats a la infantesa, i recullen caramels de terra com si no n'haguessin menjat mai cap. Són curioses les colles d’adolescents, que aparentment semblaria que tenen superades aquestes tradicions, però segueixen tota la cavalcada amb una enorme bossa per veure quants caramels poden arreplegar. M’omple de satisfacció veure com les famílies magribines nouvingudes gaudeixen de la nova festa, com qualsevol ciutadà de Sant Boi.

Espero poder-hi tornar l’any que ve. És una experiència que em permet gaudir de la màgia del present.