Ahir al vespre la meva parella, les meves dues filles i jo vam aparcar la feina i altres obligacions diàries i, vam invertir dues hores de qualitat de vida bo i celebrat la nit de tots Sants.
Vam menjar un menú típic català: pa amb tomàquet i embotit amb vi del Priorat (els adults, és clar). Per postres, panellets casolans que havien fet la iaia i les meves filles un parell de dies abans, i moniatos i castanyes que vam coure abans de sopar. A sobre la taula hi teníem dues carabasses rodones que l’avi ens havia portat del mercat. Amb molta paciència les havíem buidat i els havíem retallat un parell d’ulls, una boca i un nas, i els hi havíem posat una llàntia a dins. Les meves filles portàvem posada la disfressa que s´havien fet amb motius relacionats amb Halloween. Dies abans havíem anat a comprar la roba, fet els patrons i la iaia, amb tot el seu saber, ens la va cosir.
Pertanyo a un país amb una història i unes tradicions pròpies, però que no és immune a la força de l’onada de la globalització, que ens esquitxa vulguem o no vulguem. Per totes bandes, ens arriben tradicions foranes, que semblen competir amb les nostres. Ja no podem concebre una festa de Tots Sans sense motius de Halloween als aparadors de les botigues. Ni les festes de Nadal sense Pare Noel.
Halloween o Castanyada? Reis o Pare Noel? Cal plantejar-nos aquesta pregunta? Cal triar? Penso que el camí per preservar les nostres tradicions és substituir el “o” per un “i”. Com que no podem contenir la globalització, crec que no es tracta d’escollir, sinó de sumar: mantenir les nostres tradicions i incorporar-ne de noves.
Text: Laura Vidal
