Passejàvem pel carrer en silenci de tornada de l'escola, les meves filles i jo, amb un pas letàrgic i cansat després d’un dia de treball. Jo anava capficada, pensant amb tota la feina que havia de fer quan arribés a casa, desconnectada del que passava al meu voltant.
De cop i volta, la meva filla de set anys em diu:
-Hi ha molta gent d’altres països, oi, mama, en el nostre poble?
La seva pregunta em va fer tornar a la realitat i deixar, per un moment, les meves cabòries.
-Sí- li responc.- Per què ho dius això?-, li pregunto encuriosida.
-És que he sentit unes nenes que parlaven de forma “rara".
Llavors me n’adono que havíem passat pel costat d’un grup de nenes magrebines que estaven jugant i les havia sentit parlar.
I després d’uns segons de reflexió, afegeix:
-Però, és clar, mama, per a elles, quan parlem nosaltres, també els deu semblar que ho fem de forma “rara”.
Quantes persones adultes conec que no mostren aquesta capacitat d’empatia!
Text: Laura Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada