Despertar les nenes, esmorzar, planxar la peça de roba que falta, preparar entrepans per a l’escola, dutxa... és el rosari de cada matí. Va! Vinga! Que es fa tard! Mireu quina hora és! Ara no és hora de jugar! Són les paraules que em sento dir.
El “Va! Vinga! Que es fa tard!” té com a rèplica: “És que tinc son! No m'estic entretenint! Vull jugar una mica!” I al final, per una qüestió de retroalimentació dels estats d’ànim, el matí queda impregnat per la tinta del mal humor.
A peu, de camí cap a l’escola ens relaxem, parlem, gaudim del paisatge... però sento el regust amarg de les corredisses del matí: un quart d´hora de mandra no compensa en absolut el temps de qualitat que se m´ha escolat entre les mans.
Text: Laura Vidal
Escrit publicat a www.relatsencatala.com
1 comentari:
A mi el timbre m'aixeca sovint
de manera dràstica,sobtada i cruel.
doncs m'indica un pacient a la porta o al telefon,
salto la mandra com puc,
i enfilo a obrir / contestar.
en menys de un minut soc a la porta ( i son les 3h !!)
el temps no existeix a les guàrdies, es un cami que es te que anar fent, no cal correr, es fa sol, inexorablement.
Altres dies no,
em desperta mandros i lent,
i em retombo al llit.
Avet
Publica un comentari a l'entrada